Dia rere dia, estem sentint els mateixos termes arran de la crisi econòmica internacional: reduir el dèficit, mesures d’austeritat, reducció de l’inversió pública, el deute públic com a problema... Però, algú es para a pensar a on van a parar tots aquests diners que ja no s’inverteixen? A on van a parar tots els diners retallats de sous, ajuts, subvencions i pujades d’impostos? A on va a parar el deute públic, o més ben dit, a qui se li ha de pagar aquest odiat deute?
Aquesta última qüestió molts cops és ignorada sota els milers de paraules que escupen polítics, economistes ortodoxos, empresaris... L’única manera de reduir el deute públic és pagant-lo i no creant-ne de nou, o bé destruint-lo, però això ni es té en compte. Així doncs, a qui hem de pagar amb els diners de tota la societat acribillada de retallades, aquest deute públic?
Al qui l’ha comprat, senzill; però alguna vegada ens hem parat a pensar qui són els que compren principalment el deute públic dels estats? No som treballadors/es de peu com tu o com jo, sinó grans grups financers, grans capitalistes (dels qui molts no en sabem ni el nom) d’importants negocis, grans especuladors, apoderats dels famosos “petrodòlars” i països amb altes quantitats de diners en reserva com Xina. És així, com apareixen paradoxes tan curioses com la gran quantitat de préstecs de Xina cap als EUA, amb els que curiosament gran part serveixen per consumir productes xinesos.
Quantes vegades has sentit que la culpa de la crisi la tenen els grans grups finançares o l’alta quantitat de moviments especulatius, entre altre? Tothom ho sap, tothom ho diu, així doncs, torna a ser paradoxal que precisament són a aquests grups/individus, a qui l’estat ha de pagar aquests deutes (òbviament amb un tipus d’interès afegit, ja que aquests grans capitals no compren el deute públic al 0%). Així doncs, en resum, ells ajuden a crear la crisi i a més, encara s’enriqueixen amb ella.
I quin paper tenen l’FMI (el Fons Monetari Internacional)i el BM (Banc Mundial) en aquest joc? Doncs, aprofiten l’ocasió per expandir les polítiques ortodoxes neoliberals. Els diners prestats per l’FMI van acompanyats de les famoses “recomanacions” que més aviat són condicions “sine quanom”, és a dir, senzillament si no acates les recomanacions, no et presten els diners. Diners que novament serviran per pagar el deute públic, és a dir, per a pagar als rics que t’han deixat els diners anteriorment.
I els diners de l’FMI són il•limitats? Òbviament no, és totalment utòpic pensar que l’FMI tingui prou diners per ajudar a tants països. D’on traurà els diners, doncs, l’FMI? De nou tornen a aparèixer els grans grups finançares, grans capitals i països amb altes reserves de diners,... ells seran els creditors de l’FMI (lògicament amb una sèrie de tipus d’interès, ja que no faran els préstecs al 0%).
En resum, els prestataris d’aquests diners tenen una gran quantitat d’actius amb interessos al seu favor. Així, mentre tots veiem disminuir el nostre nivell adquisitiu, ells treuen un rendiment dels préstecs “d’ajut” degut als interessos per ambdós vies (crèdits a organismes internacionals i cobrament del deute públic dels bons de què disposen). Per tant, des del seu punt de vista, quin interès tenen aquests en acabar amb la crisi, mentre ells tinguin diners? Si hi ha crisi hi haurà més demanda de préstecs i per tant, més actius amb més interessos a cobrar.
No tothom surt perjudicat en la crisi, igual que no tothom surt perjudicat d’una guerra.
Així doncs, com diuen: seguim apressant-nos el cinturó. Ara bé, tingueu present que quan tu te l’apresses, ells se l’afluixen.
